A l’hora de plantejar i desenvolupar el projecte parteixo d’un enfocament sistèmic on hauré de determinar els objectius i necessitats dels nens modificant els elements necessaris per arribar a aquests objectius. No només s’analitza el trastorn dels alumnes sinó que també es treballa en la interacció que s’estableix entre els nens, el context i aquells elements que formin part d’aquest. Per tant, això em porta a pensar que qualsevol millora en una d’aquestes parts provocarà canvis en la resta degut a la seva interrelació, caldrà doncs incidir en el procés d’adaptació de tots els elements. Tenint en compte que els nens del projecte ja estan treballant amb diferents tècniques de modificació de conducta i els procediments cognitiu-conductuals, i tot procurant no oblidar que els alumnes són persones que hauran d’inserir-se en una societat molt canviant i per tant els haurem de dotar d’aquelles competències que permetin la llibertat de ser creatius en funció de les seves capacitats i habilitats (paradigma educatiu: aprenentatge situat on destaca la importància de l’activitat i el context per a l’aprenentatge. Es proposa doncs, un aprenentatge vinculat al context i a unes determinades tasques que els alumnes han de fer per adquirir les competències socials.) procuraré arribar a la consecució dels meus objectius mitjançant el treball multisensorial provinent de una teoria que està agafant força al món educatiu: la Teoria de les Intel·ligències Múltiples, de Gardner, segons la qual existeixen set capacitats cognitives en l’ésser humà: intel·ligència lingüística, logicomatemàtic, cinestésicacorporal, musical, espacial i social (interpersonal i intrapersonal). D’aquesta manera Howard Gardner aposta per una intel·ligència multiforme amb una tendència clarament cognitiva que considera a l’individu un organisme actiu en la seva actuació amb ments capaces de tenir activitat autònoma i no només reactiva. Segons Gardner no totes les persones tenen tots els llenguatges i representacions mentals possibles, sino que existeixen diferents formes d’utilitzar aquestes intel·ligències molt en funció dels contextos que les requereixin. D’aquí extrec la importància de relacionar aquesta teoria amb els nens amb TDAH ja que són precisament aquest tipus d’alumnat al que haurem de dirigir els nostres esforços en trobar com o de quina manera exploten les seves intel·ligències.
Aquest tipus d’enfocaments em porten a plantejar el projecte sota un punt de vista constructivista, i per tant, partint de l’experiència i motivacions dels alumnes treballar sobre un aprenentatge significatiu que, a la llarga, permeti als alumnes amb TDAH una autonomia major a l’aula, tot reduint l’ajuda en la ZDP (Vigotski) que el professor, en molts casos, li resulta difícil treballar pel volum d’alumnes que es troben a les seves aules. L’objectiu és facilitar un equilibri entre el que els nens seran capaços de treballar sense ajuda i l’ajuda que hauran de necessitar de l’educador. Aquest és un repte molt important sobretot tenint en compte que a mesura que els nens van superant les etapes escolars el tipus d’ajuda que el professor dona als alumnes (potenciant l’atenció, l’aprenentatge i el seguiment de les normes) es va reduint tot just perquè consideren que arribat a certs nivells els alumnes ja han d’haver assolit aquest tipus d’habilitats cognitives i d’autocontrol.
Així és aquí on considero que he d’enfocar la meva observació, en l’aplicació d’aquestes ajudes per part de professors, pares i professionals, ja que no hem d’oblidar que precisament el que més costa treballar i adquirir a un nen/a amb TDAH és aquest domini sobre les seves habilitats cognitives i d’autocontrol. I especialment en aquests alumnes que passen d’una ensenyança més controlada com és el cas de l’etapa de primària a un primer d’ESO on tenen un canvi en el professorat (passen d’un tutor a un professor per matèria), on se’ls exigeix una major independència, han de controlar molts més estímuls i el grup classe canvia (barreja d’altres cursos, nens nous que arriben a l’escola...)