Avui ens hem reunit amb l'EAP de la zona. Ha estat tot el matí al centre, pot assistir un cop al mes. D'entrada he pogut corroborar el que molts dels meus companys en les diferents assignatures que he cursat comentaven, LA MANCA DE TEMPS que es destina, la saturació de centres en l'EAP.
Per una altra banda m'agradaria destacar dos punts importants de la reunió d'avui: la gran preocupació del centre per la (a vegades) poca col·laboració de les famílies (aspecte molt destacat en treballar-ho com a psicopedagogs al llarg de la carrera) i per una altra banda lo lents que en molts casos són els processos de observació i detecció d'algun trastorn o síndrome. Lo perdut que pots estar quan veus que alguna cosa no va bé en un nen i veus que fruit de la derivació i un treball a l'escola i fora de ella no donen cap resultat positiu, cap a on adreçar-ho? qué més fer amb ell? com ho transmets als pares?
Alhora m'agradaria comentar que penso que en molts casos els processos van tant lents per la sezilla raó que en les nostres mans recau la vida d'una persona i no sempre és fàcil decidir el més beneficiós per ells.
Estic totalment d'acord amb tu Sandra en lo lent que és tot molt sovint.
ResponEliminaA vegades jo, com a psicòloga del centre haig de derivar a nens que pateixen trastorns d'ansietat o fins i tot depresions infantils, i sovint els haig de derivar a serveis públics donat que les famílies no tenen recursos. I em venen els pares, que els hi han donat hora per d'aquí quatre mesos ... quatre mesos en la vida d'un nen és una eternitat ...
No hi han recursos ... i crec que hem d'aprendre a viure amb aquesta realitat ...
Ja ho pots ben dir! no hi ha recursos. Ara a l'escola en la que estic fent les pràctiques es planteja el cas de dos nens que en breu faran 6 anys i per tant deixaran de ser atesos pel CDIAP. Què els queda? pasaran a un centre on treballaran amb ells un cop al mes!
ResponEliminaEm sembla increíble que hi hagi tant pocs recursos públics per ajudar a aquests nens que com molt bé has dit quatre mesos a la seva vida és una eternitat.
Aquest seria un bon tema per plantejar a la resta de companys al debat de la PAC3.
ResponEliminaCrec que no ens podem quedar amb : ens hem de conformar amb la realitat. Ja sé que és difícil solucionar les coses fàcilment, hi ha molts tràmits, molts impediments... però des de dintre podem intentar fer alguna cosa. Ho dic arrel de la reunió que vam fer sobre l'alumne del meu practicum, erem la psicòloga del CDIAP, la tutora i la psicòloga del centre. Es va arribar a un acord que es parlaria amb la familia quan es pogués, i dic jo (des de mestre) que sempre s'hauria de poder aconseguir un forat per fer el necessàri (en aquest cas l'entrevista amb la mare i pare). La tutora deia de fer-la després de nadal. Jo crec que és passar massa temps, potser m'equivoco. I per part de la psicopedagoga del CDIAP va dir també que parlaria amb l'EAP , quan el juliol d'aquest anys ja ho va dir.
ResponEliminaDiria que sempre es pot fer una mica més del que es fa...